DIMARTS 17 DE FEBRER DEL 2004

ESPECIAL EMPORDÀ

REPORTATGE

Carnaval de Roses / Història

Una festa amb rerefons històric

El Carnaval té arrels hel·lèniques i s’ha transmès de generació en generació

ROSES

REDACCIÓ

L’allau de persones que envaeixen la població, el ressò que suscita el Carnaval de Roses, la intensa partici­pació dels rosincs en la seva festa major d’hivern, són, constatacions de fets que si més no obren altra mena d’interrogants. Per què a Roses preci­sament? Quin estrany i misteriós mag­netisme viu latent? Don emana tota aquesta increïble disbauxa?

No deixa de ser una "curiositat" comprovar el fet que moltes de les més conegudes ciutats on el Carnaval té una vital incidència, estan ubicades en la costa mediterrània. Cadis, Alcoi, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Salou, Platja d'Aro i Roses. Però també Niça, Venècia, Roma, Viareggio, entre altres. Davant la mancança d’informació contrastada, des de Roses s'ha volgut aportar una hipòtesi, que si bé pot semblar fictícia, no obstant això ajuda a clarificar aquest fascinador panorama.

Les primeres petjades les aporten dos historiadors grecs, Escimne de Quios i Estrabó, dues referències que historiadors i arqueòlegs sempre tenen en compte a l’hora d’establir la cronologia. Estrabó esmenta dues vegades Rhode en la seva obra Geographia, al llibre III i al llibre XIV. Es pot, doncs, establir la data de funda­ció sobre el 796 aC, si bé de moment no s’han trobat restes arqueològiques que ho confirmin. Les excavacions han localitzat restes a la Ciutadella del segle V aC així com monedes encu­nyades a Roses, la dracma. Una part mostra una rosa vista per sota i a l’anvers un cap femení que s’ha iden­tificat amb la deessa Artemis, a la grial se li oferien ritus i cultes.

Es pot, doncs, postular que el Car­naval de Roses té arrels gregues, dio­nisíaques, i per tant és un element més que durant mil·lennis s’ha transmès, de generació en generació, per via genètica. Des de temps ances­trals els rosincs el duen a la sang. No serà, però, fins al 1780 que apareixerà un document objectiu que certifiqui la seva existència. El 9 de febrer de 1780, l’alcalde de Roses dirigia una carta, una queixa a les autoritats de dalt, perquè posessin remei a les rei­terades mostres de menyspreu que el governador del castell de la Trinitat i de la Ciutadella de Roses tenia envers la població autòctona a la qual fins i tot volia prohibir la celebració del Carnaval.

D’aleshores ençà existeix, malau­radament, un important buit informa­tiu, agreujat pels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Malgrat aquest obstacle, l'Ajuntament de Roses inicia una tasca de recuperació que treballa des de diferents angles. L’arxiver municipal, Josep Maria Barris, el coordinador de festes i cul­tura, Lluís Fernández, aporten vitals elements i, en els darrers temps, el consistori va aprovar la creació de la

figura del dinamitzador del Carnaval, el qual s’encarregava de la recerca de la història carnavalesca de Roses. Tot plegat ha contribuït a poder crear un fons documental d'on ja se'n poden extreure determinades observacions. La suma d’aquest material permet entreveure, no només la important petjada de la festa al llarg de la histò­ria, sinó que fins i tot desvetlla aspec­tes desconeguts, transcendentals a l’hora de perfilar la historiografia car­navalesca. Aquest esforç també s’ha reconegut des de l’exterior i ha propi­ciat la presència de Roses en semina­ris i fòrums on es debatien aspectes sobre tradicions i cultura populars, on l’element de festa, i de Carnaval, hi tenia un especial tractament.

Imatges infantils

Polsant, la gent gran, per aquella jugada inversa que es reserva a la memòria, tots coincideixen en el record d’imatges infantils, on es veuen disfressats i acompanyats per pares i familiars, i de les rivalitats entre colles diferents per fer la millor carrossa o les millors disfresses. Era quan el poble es definia per quatre cases i tothom per entendre’s amb el seu caràcter o ocupació responia a un motiu; era quan tots es coneixien i a vegades fins i tot massa bé, de mane­ra que en temps de xerinola, com el Carnaval, es feia fàcil la sàtira i a més solia ser força certera.

Era també quan la gent se n’anava a la vinya o a l’olivar i deixava la casa oberta o la clau pel forat del gat a l’abast de qualsevol mà, i pel mar sol­caven plàcidament quillats de vela lla­tina. Era aquell temps que avui ens enamora no sé si per una nostàlgia malaltissa o per una enveja hedonista. Era quan el poble, intentant defugir o potser només protegir-se o tan sols per fotre’s de les imposicions dels poders polítics i eclesiàstics, desensorrava la seva fina ironia i el seu millor sarcasme i escollia i es fabricava el seu propi rei. Era un rei fet a mida, el més popular i a la vega­da el més venerat que venia no se sap d'on, però sens falta arribava cada Dijous Gras, explicava on havia estat i el que li havien dit i proclama­va l’estat de la diversió mentre surés el seu regnat. Cada any, però, arriba­va un xic minvat de salut, és a dir, un pèl fotut: que si ara el reuma, que si té la llengua bruta, que si estossega massa, que si no hi va massa sovint.. era un rei molt humà.

En honor d’aquest rei, la gent s’engalanava i seguia la consigna de mamar i riure, i feien unes passades per homenatjar-lo que venien a ser unes paròdies a les desfilades oficials d’autoritats presents. Ell, l’home, o el rei home, o en Carnestoltes, es troba­va malament però seguia predicant la festa i l’alegria i volia morir satisfet veient com la gent (fent üs dels drets de la seva escarida constitució, que consistia en dos verbs copulats, mamar i riure, gaudia almenys un cop a l’any. Irremeiablement moria i es llegia el seu testament. L’endemà es feia l’enterrament i el ninot-carnestoltes era cremat rodejat del poble que plorava, i a mesura que es consumia anava caient el vel i es descobria la representació, la farsa, el teatre, el ritual que havia sorgit com una erup­ció de la memòria col•lectiva de la lli­bertat del poble, de la llibertat inhe­rent a l’ésser humà, de la reivindica­ció i el dret a la il·lusió tant en temps de repressions politicoreligioses com en el nostre temps de confusions accelerades.

Un ninot que desllueix

Avui en Carnestoltes ha acabat sent un ninot arraconat, gens prota­gonista, que les colles, pensant sols en la passada, l’eviten perquè diuen que desllueix. Es fa, doncs. a l’últim moment i a més a córrer. La Maria Mercader encara li dóna vida i el Dijous Gras arriba de nou, deixa anar el seu discurs i fins al dilluns que se li fa l’enterrament amb seguici de cape­llans, escolans i ploraneres.

Si ara són les passades les que tallen el bacallà o la sardina de Carna­val, abans ho era el testament. Se

celebrava a l’actua’l sala SUF, i era un espectacle satíric i a cops punyent que l’alcalde li donava el vistiplau i de passada se’n quedava un boci. Per entendre’ns, l’efecte que podia pro­duir el testament era similar al dels epigrames d’un il·lustre veí, en Caries Fages de Climent, quan escriu: "El meu epigramari farà somriure tothom excepte al destinatari". Es feien públi­ques les ensopegades amoroses entre solters i solteres, casats i casades, i era costum que a aquell i a aquella en Carnestoltes els deixés en testament un llit. Després seguien unes escenifi­cacions curtes amb al·lusions locals interpretades per aquells que tothom ja sabia de les animalades i bestieses que eren capaços i se’ls rebia amb gran deliri.

La prova de resistència es donà durant el llarg temps franquista, quan la paraula carnaval, entesa des de ,dalt, era sinònim de perillositat, indecència i ofensa als valors. No es podia anar emmascarat, l’autoritat irrompia en el ball i careta que empaitava careta que engarjolava, així al calabós convivien aquella nit tota una ambaixada de bufonada massa directa que calia desemmascarar i tan­car; algun cop també, allà mateix fora d’àpat s’hi repartien galetes. Superar aquesta prova significà la immortalitat de ('esperit carnavalesc dels rosincs. A partir de la dècada dels cinquanta, el Carnaval de Roses es va bastir sobre tres pilars fonamentals clarament inspirats, en la seva llarga tradició i que el temps s han anat potenciant: la passada, l’arrossada i el testament. Tots tres amb un marcat esperit popular que ha estat el veritable caliu i foc que l’ha mantingut i preservat.

(Informació recopilada d’articles de Josep Maria Barris, archive municipal, i el tècnic, Lluís Fernández )

Mantenir un senyal d’identitat

A principi del segle XX existien a Roses dues socie­tats que tenien cura de la vida cultural de la població. Les mancances "pressupostàries" atiaven la imaginació i la creativitat que a més a més trobava un poderós aliat amb la rivalitat i competència que mantenien Flor de maig i la Societat Unió Fraternal. Tanmateix, a l’hora de fer gresca, no es pot passar per alt la significativa aportació que les tavernes marineres afegien al rituals

festius. La Guerra Civil espanyola va estroncar moltes de les activitats que es duien a terme fins aquell moment i la repressió franquista es va esmerçar a fons per eliminar no poques "tradicions", fos per l’ús de la llengua, fos per ésser considerades de nefast contingut moral. Però, al final, el Carnaval es va convertir en "la senya d’identitat" que permetia mantenir viva la tradi­ció.

  |